Des de fa uns quants dies em roda pel cap una qüestió: per què les persones tenim la dèria d'acumular objectes concrets i apilar-los i classificar-los, etc. Des d'un punt de vista purament racional podria veure's com una cosa fins i tot malaltissa ja que si més no gairebé tothom ha sentit a parlar de la síndrome de Diògenes. Aquest cas, però, potser és l'extrem malaltís d'aquest hàbit tan humà com és el de col·leccionar.
I és que col·leccionar pot col·leccionar-se de tot. Hi ha qui col·lecciona soldadets de plom, còmics, monedes, bitllets, ampolles de cervesa, rèpliques de trens i cotxes, nines... Fins i tot una vegada vaig saber d'una persona que col·lecciona diferents edicions de La colmena de Camilo José Cela. La té en edicions mexicanes, espanyoles de diferents editorials, anys, etc. Un altre fet és que gairebé tothom col·lecciona o ha col·leccionat alguna cosa en un moment dat. És a dir, aquest hàbit tan relativament inútil és comú en la majoria de mortals.
 |
| col·lecció modesta de Le petit prince d'Antoine de Saint-Exupéry |
Després d'investigar una mica per internet he llegit diverses teories sobre per què la gent guarda coses sense ús possible i que fins i tot les guardi repetides! La psicologia ho explica des d'un punt de vista evolutiu. Resulta que les persones encara seguim necessitant sentir-nos caçadors i quan desenvolupam l'afició al col·leccionisme acabam essent més feliços. Cada volta que el col·leccionista aconsegueix una nova peça el cervell descarrega una dosi de dopamina similar a la que Es descarrega quan es tomba una presa en ser que es va de caça o comparable també amb la d'un primer petó o una carícia.
 |
| Col·lecció numismàtica |
Un altre factor a tenir en compte és el desig de superació que provoca el fet de col·leccionar. Quan algú comença a guardar monedes i bitllets antics o estrangers i a classificar-los, al principi és fàcil perquè totes les peces que s'aconsegueixen solen ser mitjanament comunes però a mesura que la col·lecció va completant-se aconseguir noves peces es converteix en una tasca cada vegada més complicada. Aquest fet fa que en ser que s'aconsegueix una peça que ajuda al col·leccionista a completar la seua col·lecció aquest veu satisfet el seu desig de superació.
I ja per acabar he de dir que jo, com a persona que col·lecciona coses, vull demanar que es tingui paciència amb la gent que té aquestes estranyes dèries de guardar coses inútils i que sovint s'omplen de pols. Si en coneixeu cap voldrà ensenyar-vos la seua col·lecció. Lluir el que es posseeix i col·leccionar són dues tasques inherents l'una de l'altra i a vegades requereix paciència. S'ha de tenir present que una col·lecció, per qui la fa, és especial. Aquells objectes evoquen sensacions i records determinats pel col·leccionista i quan l'ensenya no ho fa amb la intenció de presumir o avorrir els convidats, ho fa esperant trobar algú amb qui compartir aquestes sensacions que la col·lecció evoca qui la fa, ho fa amb la intenció d'intimar amb aquest altre.
