Y Tywysog Bach (gal·lès)

Edició en gal·lès de Tintenfass de l'any 2007
Regal de na Raquel i en Vicent
(núm 74)

I Léon Werth
Rwy'n gofyn i blant faddau i fi am gyflwyno'r llyfr hwn i oedolyn. Mae gen i reswm da am wneud hynny: yr oedolyn yma yw'r cyfaill gorau sydd gen i yn y byd. Mae gen i reswm arall: mae'r oedolyn yma'n gallu deall popeth, hyd yn oed llyfray plant. Mae gen i drydydd rgeswm: mae'r oedolyn yma'n byw yn Ffrainec, ac mae e'n oer ac yn newynog. Mae angen cysur arno fe. Os nad yw'r holl resymau hyn yn ddigon, fe allaf yn rhwydd gyflwyno'r llyfr hwn i'r plentyn gynt, a dyfodd wedyn yn oedolyn. Mae pob oedolyn wedi bod yn blentyn i ddechrau. (Ond ychydig ohonyn nhw sy'n cofio hynny). Felly rwy'n cywiro fy nghyflwyniad:
I Léon Werth
pan oedd e'n fachgen bach.

Aquest llibre ha arribat directament des de Swansea. Ha estat un regal de na Raquel i en Vicent i els l'agraesc molt. Amb aquest llibre la col·lecció celta queda tancada. Al principi la col·lecció va ser únicament de llengües romàniques però quasi al començament arribà a les meues mans un exemplar en irlandès. Diolch yn fawr iawn!

El cas és que el gal·lès és una llengua cèltica. És una de les veritables llengües pròpies de les illes Britàniques anterior a l'arribada dels invasors germànics (angles i saxons bàsicament). És parlada al país de Gal·les i té aproximadament uns 600.000 parlants. Actualment és parlada per quasi el 20% de la població encara que a inicis del segle XX el percentatge cuidava arribar al 50% i a inicis del segle XIX els parlants de gal·lès representaven el 80% del conjunt d'habitants de Gal·les. 

Aquesta davallada en els percentatges no es deu a un abandó de la llengua sinó a una manca de capacitat per aconseguir que els nouvinguts a Gal·les aprenguin la llengua del país. Juntament amb l'anglès és cooficial a tota Gal·les i per tant s'ensenya també a les escoles. Els engranatges per procurar que la població gal·lesoparlant augmenti roden. Així i tot la quasi omnipresència de l'anglès a l'administració, a la justícia, als mitjans de comunicació, a la televisió i el fet que a la capital de Gal·les, Cardiff, els parlants de gal·lès representin només el 16% de la població, fa que aquests avanços de la llengua cèltica siguin lents i costosos. Els sociolingüistes gal·lesos justifiquen aquesta davallada amb els següents punts:

• Forta immigració anglesa i irlandesa
• Creació d'una xarxa d'escoles estatals unilingües en anglès
• Augment del prestigi de l'anglès en els mitjans de comunicació
• Despoblament rural
• Implantació del servei militar
• Crisi religiosa amb davallada de la tradicional capella gal·lesa
• Augment dels matrimonis mixtos, en què s'imposa l'anglès

Percentatge de parlants de gal·lès a Gal·les

D'r klein Prinz (Alsacià)

Llibre en alsacià editat a Estrasburg
(núm 242)

Fer d'r Léon WerthIch hoff, dàss d'Kinder mer verzeije well des Büech in r'e grosse Person gewidmet isch. Ich hà e richtigi Exküs: die gross Person isch d'r bescht Frend, wo ich uf dare Walt g'het hà. Ich hà oi noch e àndri Exküs: die gross Person kàt àlles versteh, sogàr Kinderbiecher. Ich hà noch e dretti Exküs: die gross Pwerson wohnt in Frànkrich, wo sie Hunnger un kàlt het. Sie brücht Troscht. Un wenn àlli die Exküse net lànge, wel i garn dàs Büech im Kind widme, wo die gross Person emol gse isch. àlli grosse Persone sin z'erscht Kinder gse (Àwer wenig wesses noch). Üs dam Grund düew i di Widmung eso üsschriwe:Fer d'r Léon Werthwo ar noch e kleine Büe gse isch

L'alsacià és el nom que reben el conjunt de parlars germànics d'Alsàcia, regió fronterera entre Alemanya i França a través d'on ha anat mudant la frontera entre ambdós estats en diverses ocasions. Dialectalment l'alsacià forma part del grup alamànic de l'alt alemany i està fortament emparentat amb l'alemany suís de Basilea (Dr gläi Brinz).

Actualment es compta que hi ha aproximadament 1,5 milions de parlants d'alsacià. La denominació popular i oficial de la llengua és la d'alsacià i hi ha un sentiment molt fort d'unitat i particularitat lingüística entre els alsacians. Aquesta percepció de l'alsacià com a idioma propi d'Alsàcia i diferenciat de les altres llengües germàniques és present i popular entre els alsacians però remet únicament a raons sentimentals i no pas lingüístiques ja que hi ha parlars pràcticament idèntics a l'alsacià al costat alemany de la frontera i, a part, no tot l'alsacià forma una unitat dialectal, al nord d'Alsàcia l'alemany que s'hi parla és una variant dialectal de l'alemany-central. 

A part de tot això, la vitalitat de l'alsacià ha estat molt elevada fins després de la II Guerra Mundial. Des d'aleshores aquesta llengua ha anat reduint el seu espai cada cop més a àmbits familiars i d'ús informal i ha començat a patir un procés de substitució lingüística. Aquesta pèrdua de la llengua pròpia és evident especialment a les zones urbanes i entre les generacions més joves, especialment al sud d'Alsàcia.

Els alsacians mostren un sentiment de pertinença a França molt fort, en part això està ajudant a que de mica en mica abandonin l'alemany. Tot i això, hi ha un moviment cultural i polític en defensa de la llengua -alsaciana-, i la situació d'aquesta a l'ensenyament i als mitjans de comunicació escrits és bona si es compara amb les altres llengües minoritzades de França. A part, l'alemany estàndard mai no ha arribat a implamentar-se del tot a Alsàcia, cosa que significa que mai no ha arribat a ser una llengua parlada i que la llengua escrita ha de competir amb un ús molt important de la variant local.

Te tamaiti ari'i iti (tahitià)

Volum en tahitià trobat, de casualitat i de segona mà
a través d'arcobaleno.
(núm 241)

Nā Leon Werth.'Eiaha te tamari'i 'ia 'ino'ino mai nō te mea ē tē pūpū nei au i teie puta nā te hō'ē ta'ata p'ari. E tumu rahi pāpū tā'u: 'ua riro teie ta'ata pa'ari 'ei hoa maita'i roa nō'u i teie nei ao. Teie ato'a te tahi tumu: e 'apo teie ta'ata pa'ari i te mau huru parau ato'a, e tae roa ato'a atu i te parau i roto i te puta nā te tamari'i. Teie te toru o te tumu: tei ni'a i te fenua Farāni tōna pārahira'a, tē ora nei ma te po'ia e te to'eto'e. E mea ti'a roa ïa 'ia tā-maru-hia tōna 'ā'au. Mai te peu ē, e'ita te reira mau tumu e rava'i, e ti'a roa ïa iā'u i te pūpū i teie puta nāna, i te tau rā nō tōna vai-tamari'i-ra'a. E tamari'i ihoā te ta'ata pa'ari i tō rātou i te mātāmua ra). E taui ïa vau i tā'u parau pūpūra'a mai teie te huru:nā Leon Werthi tōna vai-tamari'i-ra'a

Llibre polinesi escrit en tahitià. El tahitià és la llengua parlada a Tahiti i a la resta de les Illes Societat i s'usa com a lingua franca a la resta de la Polinèsia francesa. Està emparentada amb el maorí parlat a Nova Zelanda i el hawaià. 

Aquesta llengua va començar a ser escrita al segle XIX. Fins llavors tota la tradició del tahitià havia passat de generació en generació exclusivament per via oral. El pas de l'oralitat a l'escriptura fou promogut pels missioners europeus que arribaven a la Polinèsia raó que explica el fet que a la Polinèsia no hi existeixi cap altre alfabet que no sigui el llatí. 

Existeix una discusió sobre l'abast del tahitià, concretament a l'hora d'abordar el tema de si altres parles d'altres arxipèlags de la Polinèsia són dialectes del tahitià o si són llengües emparentades però independendents. Al centre de l'huracà d'aquest debat s'hi troba el marquesà (Te tama hakāìki iti).

Ol Principì (llombard bergamasc)

Edició Tintenfass en llombard de Bèrgam
(núm 240)

A Leù WerthGhe domande perdù ai s-cetì se gh'ó dedicàt chèsto lìber a öna persuna granda. Gh'ó öna scüsa buna: chèsta persuna granda a l'è l'amìs piö car che gh'ó a sto mónd. E gh'ó öna segónda scüsa: chèsta persuna granda la pöl capì töt, anche i lìber che i è stàcc scrìcc per i s-cetì. E ghe n'ó pò öna tèrsa: chèsta persuna granda la stà in Fransa, la gh'à fam, la gh'à frècc e la gh'à pròpe bisògn de èss cunsulada. E se töte chèste scüse i bastèss mia, alura ghe dedicheró chèsto lìber al s-cetì che l'è stàcc ü tép chèsta persuna granda. Töcc i grancc öna ólta i è stàcc di s-cetì. (Ma tra de lur a i è in póch a regordàssen.) E alura corège la mé dèdica in chèsta manéra:A Leù Werthquando l'éra ü s-cetì

El llombard de Bèrgam, més conegut com a bergamasco, és una variant del llombard oriental, bastant proper al brescià (El principino). Actualment té aproximadament uns 700.000 parlants a la província de Bèrgam, essent-ne, la ciutat homònima, el nucli urbà principal d'aquesta regió. 

Pel que fa al bergamasc, sembla ser que té una fonètica que a vegades resulta mala de capir per parlants d'altres variants llombardes i parlants d'emilià. Curiosament el bergamasc té una regulació ortogràfica, cosa que moltes altres parles d'Itàlia no tenen. L'entitat reguladora del bergamasc és el Ducato di Piazza Pontida, institució folclòrica que, per una altra part, té la pàgina web escrita únicament en italià, cosa que vessa molta informació sobre la situació de respecte i cura que tenen per la seva llengua. 

Una expressió molt pròpia dels bergamesos és è pòta. Ço ve a ser, més o menys, una exclamació re resignació davant de fets inevitables. Una mena de què li farem, és la vida, bo, etcètera. 

El llibre en qüestió el compràrem durant el nostre darrer dia de ruta pel Piemont i Llombardia, a Bèrgam. Era diumenge i tenia por de no trobar cap llibreria oberta. Per fortuna nostra, en trobàrem dues, i en totes dues venien el mateix llibre. Em va alegrar molt tornar a trobar una ciutat amb tantes llibreries. De fet, Bèrgam simplement ens va encantar. De les tres ciutats visitades, va pujar automàticament al nivell de Torí, tot i que Bèrgam tenia el punt afegit d'estar a mig camí entre una ciutat petita i un poble gran. 

El Princip Piscinin (llombard milanès)

Edició en milanèspublicada per Tintenfass
(núm 238)

A Léon Werth

Ghe domandi scusa ai bagai per avègh dedicaa sto liber chì a vun grand. Gh'hoo ona scusa seria: quèsta persòna l'è el miglior amis che gh'hoo al mond. Gh'hoo  on'altra scusa: quèsta persòna l'è bona de capì tusscòs, anca i liber de fioeu. Gh'hoo ona tèrza scusa: quèsta persòna chì la viv in doe la Francia la gh'ha famm e fregg. La gh'ha bisògn de vèss consolada. Se tucc qui scus chì hinn minga assee, ben alora ghe dedichi sto liber chì al fioeu che l'è staa ona vòlta quèsta persòna. Tutt'i grand hinn staa fioeu in princippi. (Ma ghe n'è pìcch che se regòrda). Sicchè hoo de coreg la mia dedica:

A Léon Werth,quand l'era on fioeu piscinin

Aquest llibre el vaig comprar el 9 de desembre al barri de l'Isola, a Milà. De casualitat trobàrem una llibreria plena d'encant (Isola Libri) mentre buscàvem una gelateria concreta per aquella zona. Buscava una edició concreta d'aquest llibre que no era ni de bon tros la de Tintenfass. Ara bé, no vaig especificar-ho quan ho vaig preguntar a n'Elena. La pobra va fer cara de no haver sentit a parlar mai de l'existència d'aquest llibre. Es notava que li sabia greu no poder ajudar alhora que se la veia encuriosida i interessada pel llibre, ara que sabia de la seva existència. Per sort, la seva mare, na Laura, sí que coneixia el llibre i, a més a més, em va dir que possiblement n'hi quedava algun. Al cap d'uns minuts la mare va baixar i donà el llibre a sa filla qui, després de mirar-lo amb satisfacció durant uns segons, ens el cobrà. 

Durant aquests segons na Laia i jo ens miràrem. No buscàvem aquesta edició sinó que volíem la de Massimiliano Piretti Editore, però tant li feia, després de tota la molèstia no podíem dir-los que sí però no, que en volíem un altre. A més, vaig sortir-ne ben content d'aquella llibreria. Era de les primeres llibreries independents que trobava a Milà, i això que ja era el nostre darrer dia a la ciutat! Al centre les llibreries eren d'allò més impersonals mentre que Isola Libri, de la mateixa manera que altres llibreries del barri de l'Isola, irradiaven llum i amor per la lectura.  

Il Piccolo Principe (italià)

Versió en novel·la gràfica, en italià, de Joann Sfar
(núm 236)

Aquesta edició tan original vaig trobar-la el 7 de desembre, a la nit, després d'estar tot el dia recorrent la ciutat de Torí. Concretament va ser a una paradeta de llibres situada sota unes voltes de piazza Statuto.

Na Laia i jo havíem arribat aquí de nit, de manera que la plaça poc la vam poder veure. La sort va ser que a l'extrem on érem hi havia un parell o tres de venedors de llibres amb molts de llibres exposats en unes plataformes verdes que a la nit tanquen amb cadena i cadenat. 

En una d'aquestes llibrerietes m'hi vaig aturar. Tenien aquest llibre que avui present. No n'estava convençut. Més que edicions sempre he col·leccionat llengües, i en italià ja en tenia un.

Mentre na Laia i jo enraonàvem sobre si endur-nos-el o no, el venedor ens observava i escoltava. Prou que va preguntar-nos, pel parlar, si érem catalans! La gent que haurà sortit de les nostres fronteres haurà observat que rararemnt els estrangers reconeixen a un catalanoparlant quan parla i el situen simplement com a un castellà més. Idò bé, aquest va reconèixer-nos la llengua i, molt engrescat, va voler saber sobre l'estat de la política catalano-espanyola en aquells dies. Estava molt indignat amb el fet de tenir presos polítics -ell mateix des d'Itàlia els reconeixia com a tals- dins la Unió Europea. A part d'això, el vérem encuriosit per saber el nostre parer sobreel fet de que en Puigdemont fos a Brusel·les. Queda clar que si dubtàvem de si endur-nos el llibre o no, després de la xerradeta, el llibre se n'anava directe a la col·lecció. Tant de bo tots els meus llibres vinguessin amb anècdotes i converses nocturnes.

A part de tot això i tornant al llibre i no a l'anècdota, és una edició excel·lent que em pregunto si deu ser-hi també en altres idiomes. M'atreviria a dir que aquesta edició m'agrada més de llegir que no el llibre clàssic. Per a mi el llibre té un llenguatge massa dolç, aquesta novel·la es queda just amb l'essencial i, al meu parer, no li falta de res. Quan l'acabi aquest llibre haurà estat la meva segona relectura d'aquest llibràs. Amb aquesta relectura estic gaudint-ne més que mai la metàfora dels baobabs. 

Al principîn (emilià regià)

Edició en dialètt d'arsàn comprada a Milà,
a la llibreria Hoepli
(núm 239)

A Leòun Werth
A dmând scûsa ai putlèt pr'avêr dedichèe 'stè léber a 'na persòuna grânda. A gh'ho però 'na scûsa sèria: 'sta persòuna grânda l'è al miòur amîgh ch'a gh'âbia al mònd. Agh'ho ànca 'n'étra scûsa: 'sta persòuna grânda la pôl capîr tótt, ànch'i léber pr'î putèin; e agh'n'ho anch 'na têrsa: 'sta persòuna grânda la stà in Frância, la gh'ha fâm e frèdd e dimòndi bisògn d'èser cunsulêda. E se tóti 'st'al scûsi inn'ijn mia asèe, a vòi dedichêr 'stè léber al putèin che 'sta grân persòuna l'ée stèe 'na vôlta. Tótt i grând ijn stèe putèin 'na vôlta. (Mo ijn pôch quî che s'l'arcôrden). Per quéndi a corègg la mée dèdica:
A Leòun Werth
Quând l'éra un putlèt

El regià, més conegut com dialètt arsàn, és una varietat d'emilià-romanyol parlada a la província de Reggio-Emilia per unes 250.000 persones, aproximadament la meitat de la població de la regió. Aquest dialecte juntament amb el modenès i el bolonyès formen el bloc central de la llengua emiliana.  

Tal com és habitual en els contínuums lingüístics, la variació entre comarques i pobles regianes és bastant marcada. Es parla, fins i tot, que a la ciutat de Reggio-Emilia abans de la II Guerra Mundial s'hi parlaven quatre variants subdialectals, entre les quals en destacava la de la comunitat jueva, ja desapareguda per raons sobradament conegudes. 

Fins fa relativament poc, no hi ha hagut una ortografia exacta del dialecte de Reggio. La publicació dels dos diccionaris de L. Ferrari i L. Serra, el 1989 de Reggio a l'italià i el 2006 de l'italià a Reggio (vegeu la bibliografia) va donar lloc a una proposta per a una convenció d'escriptura, encara que encara estigui en dubte àmpliament aquesta convenció serà aprovada per altres autors. El Ferrari i la Serra introdueixen substancialment signes diacrítics per especificar la quantitat i l'obertura de les vocals tòniques i la pronunciació d'algunes consonants.

Er Principetto (italià romanesc)

Edició en italià romanesc comprada a Milà
(núm 237)

A Leone Werth
Chiedo scusa a coantri regazzini p'avé dedicato 'sto libbro a 'na perzona grann'e grossa. Ciò 'na scusa seria: 'sta perzona grann'e grossa è er mejo amico mio che ciò a 'sto monno. Ciò pure un'antra scusa: 'sta perzona grann'e grossa pò capì tutto, puro li libbri pe li regazzini; e ce n'ho una terza: 'sta perzona grann'e grossa abbita in Francia, cià fame, cià freddo, e cià tanto bisogno d'esse conzolata. E si tutte ste scuse nun abbasteno, dedicherò 'sto libbro a quer regazzino che è stato 'sta perzona gajarda. Tutti l'ommini che oggi sò granni sò stati regazzini pe 'na vorta (ma pochi se l'aricordeno). Peccui aggiusto 'sta dedica:
A Leone Werth
Quanno che era un regazzino

És curiós que de Milà en sortís amb un llibre escrit amb l'italià de Roma i rodalies capitalines. Tot i així, aquest llibre fou comprat a una zona molt coneguda de Milà, a la Galleria Vittorio Emmanuele II.  A part d'això, just arribar a Milà sí que vaig comprar un llibre en milanès, va ser al barri de Navigli, a una llibrerieta vora un canal que es dedicava a la compra-venda de llibres oblidats i passats de moda, o si més no això deia el seu rètol. Allí vaig trobar-hi, mentre trescava entre els prestatges retolats sota el nom de Milano, un llibret de Wesak editions de 2002 escrit en milanès idèntic al que em portà na Maite ara fa un any també de Milà (el núm 132 de la col·lecció). Buscar-lo i trobar-lo va ser una petita cacera molt entretinguda i que m'ha servit per tenir una bona peça per a intercanvi. El milanès de Navigli l'he intrecanviat per una edició en filipí amb un col·leccionista brasiler. 

Torno, però, al romanesc. Es tracta d'un dialecte italià que forma part del contínuum lingüístic que és tota Itàlia i que tan difícil fa marcar on acaba una llengua i on en comença una altra. El romanesc forma part dels parlars centrals del grup italoromànic (grup, per cert, al qual hi pertanyia el dàlmata). Sembla ser que fins abans del segle XVI el romanesc s'assemblava molt als parlars napolitans però a partir del Renaixement anà prenent cada cop més elements del toscà a mesura com aquest anava guanyant prestigi. 

Sembla ser que el romanesc compta aproximadament amb uns 3.000.000 de parlants i tal com s'observa amb el text copiat, s'assembla molt a l'italià general, s'hi assembla tant que molts lingüistes italians consideren que no pot ser conisderat un dialetto en el sentit dels dialetti italians però sí que pot entendre's com a tal amb el sentit que li dona la lingüística francesa, britànica o alemanya. És a dir, que no és cap llengua diferent de l'italià menystinguda sota el nom de dialetto i sí que és una varietat geogràfica de la llengua italiana. 

Ël Cit Prinsi

Edició piemontesa adquirida al Piemont
(núm 235)

A Léon Werth.
I ciamo scusa a le masnà për avèj dedicà sto lìber a na përson-a granda. I l'hai na scusa bin seria. Sta përson-a-sì a l'é 'l pì car amis ch'i l'hai al mond. I l'hai n'àutra scusa: chiel a peul capì tut, findi ij lìber për le masnà. I l'hai na tersa scusa: chiel a stà an Fransa e a l'ha fam e frèid. A l'ha pròpi da manca d'esse consolà. Se tute ste scuse a basto pa, anlora mi i veuj dediché sto lìber-sì al cit che chiel a l'é stàit na vòlta. Tuti coj che adess a son grand, na vòlta a j'ero cit. (Ma pa vàire 'd lor as n'arcòrdo). A l'é lòn ch'i coresio mia dédica:
A Léon Werth
cora a l'era masnà.

Entrada de La Bussola

Aquest llibre el vaig comprar a Torí el 7 de desembre de 2017 a la llibreria La Bussola, a la fabulosa Via Po. Una cosa que ens va sorprendre, i molt, d'aquest establiment va ser-ne el seu horari: de les 8:30h fins les 00:00h! Una llibreria quasi 24h, com si d'una farmàcia es tractés. De fet, a Torí, de cafeteries excel·lents i de llibreries petitetes i encantadores, en vérem moltíssimes i és part de l'essència que en recordam de la ciutat, ara per ara. 

No és el primer llibre en piemontès que tenc a la col·lecció i, de fet, a rels d'haver adquirit aquest segon em plantejava la possibil·litat d'intercanviar l'anterior però ai las! Resulta que les traduccions han estat dutes a terme per dues traductores diferents. El primer és d'Elena Bruzone i el que vaig comprar a Torí és d'Adriana Chiabrando. 

Interior de la llibreria torinesa amb un concert (foto internet)

De kläne Prinz (alemany del Palatinat)

primera edició en alemany del Palatinat
(núm 242)*

Fer de Léon WerthLiewe Kinner! Nemmt mers net iwwel, daß des Bischel e Widmung fer en Erwachsener hot. Isch hab aa en gude Grund: Des is moin allerbeschder Freund uf de Welt. Isch hab noch en Grund: Der versteht alles, sogar Bischer fer Kinner. Isch hab en dridde Grund: Der wohnt in Frankreisch un hungert und friert. S muß en ääns ufmundere. Wann des alles net genug is, dann will isch des Bischel gern dem Kind widme, des der Erwachsene frieher emol gewese is. Alle Erwachsene sin nämlisch zuallererscht emol Kinner gewese - aa wann sisch heit kaum äner noch draa erinnert. Deswege verbesser isch moi Widmung un schreib:Fer de Léon Werthwie er noch en kläner Bu war

L'alemany del Palatinat és un dialecte de l'alemany parlat a la vall del Rin, a la frontera de la regió d'Alsàcia a (França) aproximadament per un milió de persones. L'alemany de Pennsilvània, surt principalment dels dialectes palatins de l'alemany parlats per alemanys que van emigrar a Nord Amèrica del segle XVII al XIX i van escollir mantenir les seves llengües natives. Els Suàbis del Danubi, Croàcia i Sèrbia també utilitzen molts elements d'aquesta parla.

El Palatinat és una zona molt rural i això ha beneficiat el manteniment d'aquesta variant germànica. Aquest dialecte és un dels més fort arrelats a la població; es parla fins i tot en empreses, administració i política. Sobretot al Westpfalz (Palatinat de l'oest) i al Südpfalz (Palatinat del sud) on és una llengua que s'utilitza a les aules d'escoles i instituts de manera no-oficial. I també encara s'usa en jutjats com ara el de Pirmasens.

Cal observar que en l'edat de l'escola primària, molts nens del Westpfalz parlen generalment alemany estàndard, mentre que a la pubertat, per processos dinàmics, s'incrementa la parla i l'ús del pfälzisch. Tots els habitants del Palatinat acaben entenent el pfälzisch tard o d'hora perquè el sent arreu, per tant és un esforç petit aprendre a parlar-lo. En parlar l'alemany es pot percebre l'accent del pfälzisch, tot i que això no representa cap problema. Helmut Kohl com a antic canceller federal, podria ser l'exemple més conegut d'aquesta acceptació.

*Li pertocaria el número 235 i arribada el 8 de desembre de 2017, però per un error en el registre apareix com a 242

D'r klinge prins (limburguès sud)

Vuur d'r Léon WerthIch vroag de kinger um 't mich nit koalik te numme, dat ich dit book opdraag an inne groeëte, Ich han ing gów reë daovuur: dizze groeëte. Ich han ing gów reë daovuur: dizze groeëte miensj is d'r betste vrunk dem ich han óp dis weld. Ich han nog ing reë: dizze miensj kan aal begriepe, zoegaar de beuk buur kinger. Ich han ing dri-jde reë: dizze groeëte miensj wónt in Frankriek, woa heë hungert en kou liejt. Heë broek nuedig get trues. Went al dees reë nit weëge, da wil ich dit book ópdrage an 't kink dat dizze miensj ieësj wor. Alle groeëte lüj zint ins kink geweë (mar winnige dinke doa nog dra). Alzoeë verbeëter ich mieng ópdrach:Vuur d'r Léon WerthWie heë nog inne jóng wor.

El limburguès és una llengua germànica parlada en un bocí de terra que comprèn un trocet de Bèlgica, la punteta sud dels Països Baixos -anomenada Limburg- i un bocinet d'Alemanya limítrof amb la Limburg neerlandesa amb la ciutat de Düsseldorf com a centre urbà principal.

Segons si aquesta llengua és parlada a un costat o a l'altre de la frontera té un tractament oficial i una percepció per part dels parlants ben diferent. El cas més extrem és l'alemany que considera el limburguès com un dialecte fràncic més i no fa res especial per mantindre'n la seva conservació. Als Països Baixos, en canvi, el limburguès està recollit com a idioma cooficial a la província de Limburg i rep una protecció moderada d'acord amb la Carta de Llengües Regionals o Minoritàries. Tot i així cap dels tres governs nacionals reconeix el limburguès com a llengua oficial. Tot i ocupar una àrea de territori petita, el limburguès està molt dialectalitzat i poden trobar-se lleugeres variacions gairebé poble per poble. 

El llibre en qüestió està escrit en el que anomenen limburguès sud i és el que es parla talment a l'extrem meridional de la província de Limburg. En total, sumant els parlants de la Limburg belga, neerlandesa i alemanya, aquesta llengua compta amb poc més d'un milió i mig de parlants. 

De Lytse Prins (frisó occidental)

Versió en frisó de l'editorial Elikser. Primera edició 2012
(núm 233)

Foar Léon WerthBern sille it, hoopje ik, goed fine dat ik dit ferhaal oan in grutminske opdroegen ha. Ik ha der in goede reden ta: dit grutminske is de bêste freon, dy't ik ha op 'e wrâld. Ik ha noch in reden: dit grutminske begrypt alles, ek bernebocken. Ik ha in tredde reden: dit grutminske wennet yn Frankryk dêr't er honger en kjeld lijt. Hy  hat echt ferlet fan treast. En as dat noch net genôch is, dan wol ik dit ferhaal wol opdrage oan it bern dat dy grutte man eartiids west hat. Alle grutte minsken ha earst bern west. (Mar in inkeling kin it him yn 't sin bringe.) Ik ferbetterje dus myn opdracht:Foar Léon WerthDoe't er in lytse jonge wie.

El frisó occidental, o simplement frisó, és parlat al nord dels Països Baixos a la regió coneguda amb el nom de Frísia. A inicis del segle XXI aquesta llengua comptava amb més de 450.000 parlants en una regió que voreja els 700.000 habitants. Això situa el frisó occidental en una posició molt més avantatjosa que la resta de varietats frisones parlades a Alemanya (saterlandès: Die Litie Prins, i els parlars septentrionals: Di latje prins).

Amb tot això, la salut del frisó als Països Baixos és, segons la UNESCO, vulnerable. Sí que és cert que la llengua és entesa pel 90% de la població de Frísia i que és la llengua materna del 55% dels seus habitants. Tot i així, hi ha un grup important d'habitants que tenen el frisó com a segona llengua i que són capaços de parlar-la. 

Tot i això, per diverses raons, la regió de Frísia és la que encapçala els rànquings d'emigració interna al país. Són molts els frisons que han abandonat la seva terra en els últims seixanta anys per anar a zones més pròsperes dels Països Baixos. Es calcula que potser hi ha fins a 150.000 parlants de frisó fora de Frísia, fins i tot, alguns d'ells, a l'estranger. Els grups més importants de frisons fora del país es troben al Canadà, als Estats Units, a Austràlia i a Nova Zelanda. 

Actualment el frisó compta amb un estatus legal prou bo en comparació amb la majoria de llengües minoritzades arreu d'Europa. És cooficial a Frísia juntament amb el neerlandès i és present a les escoles i en l'administració.

El frisó occidental és la llengua continental més propera a l'anglès. Al mapa està marcat amb el blau més fosc. 

Le Piti Prinhyo (francoprovençal de Friburg)

Llibre de Favre en francoprovençal del cantó de Friburg
(núm 232)

A Léon WerthI dèmando pèrdon i j'infan d'avê dèdiyâ chi lêvro a ouna granta pèrchena. L'é oun'èchkuja chèryeuje: ha granta pèrchena pou to konprindre, mimamin lè lêvro po lè k'infan. L'é ouna trèjim'èchkuja: ha granta pèrchena châbrè in Franthe yô i l'a fan è frê. L'a bin fôta d'ithre koncholâye. Che totè hou j'èchkujè chufijon pâ, i vu bin dèdiyâ chi lêvro a l'infan ke lè j'ou din le tin ha granta pèrchena. Totè lè grantè pèrchenè chon d'abouâ j'ou di j'infan. (Ma pou d'intrè là chin chovinyon.) I koridzo don ma dèdikacha:A Léon Werthkan irè bouébelè.

El francoprovençal és una llengua romànica en perill d'extinció que fa de pont entre l'occità i el francès. És parlat a tres estats: França, Suïssa i a Itàlia. Actualment es compta que hi ha uns 113.000 parlants de francoprovençal. 

Hi ha unes quantes edicions de Le Petit Prince en francoprovençal: Lo Petsou Prince (Vall d'Aosta), Lè Ptyou Prinso (savoiard), Lo Prinselhon (francoprovençal del Piemont) i Lo Pitit Prinço (vall de Vaud). Amb totes elles pot observar-se que el francoprovençal, tot i tenir una ortografia normativa coneguda pel nom d'ORB, la seva implementació és molt relativa. A part d'això, pot veure's també que entre el francoprovençal de Friburg i el de Vaud són molt més significatives les semblances que no pas les diferències. 

Suïssa és coneguda i elogiada pel seu amor a la diversitat lingüística del país, on a cada cantó s'hi defensa la llengua històrica del país, ja sigui alemany, romanx, italià o francès. Bé, això és una falàcia. El sistema suís és cert que ens porta dècades d'avantatge en lliçons de democràcia i de plurinacionalitat, però tant com dir que són els salvaguardes de la diversitat lingüística, no. La Suïssa romanda és el nom amb el qual es coneix a la Suïssa de parla francesa. Bé, molt bona part d'aquesta Suïssa francesa és la que tradicionalment ha estat la Suïssa francoprovençal, o Suïssa arpitana. De fet, fins a inicis del segle XX el francoprovençal hi era la llengua majoritària. Actualment amb el sistema d'educació suís, els mitjans de comunicació i amb les campanyes de desprestigi lingüístic impulsades des de França cap a tot allò que malanomenen patois per referir-se al que no és francès, han malmès i tocat de mort aquesta llengua mil·lenària. I la mateixa història amb la Suïssa italiana. Ticino és territori llombard però ara s'hi ensenya el toscà estàndard convertit en llengua nacional. 

El resultat de tots aquests despropòsits junts és un: el francoprovençal es mor. Es mor a França, i es mor a Suïssa. Actualment al cantó de Friburg la parla majoritària és el francès i en menor mesura l'alemany. Tot i així el francoprovençal encara s'hi sent, especialment al camp i per persones de certa edat. Hi ha mobilitzacions a favor d'aquesta llengua però els resultats que obtenen són més aviat discrets. A Friburg el francoprovençal sobreviu sobretot a través de la música ja que s'hi han escrit moltes cançons tradicionals. Hi ha alguns mitjans de comunicació, com Ràdio Fribourg o el diari Gruyère que ofereixen programes i seccions en friburguès. 

A tota Arpitània (el nom modern que designa els territoris de parla francoprovençal) actualment s'hi compten uns 113.000 parlants de francoprovençal. 

Liurai-Oan Ki'ik (tétum)

Edició en tétum publicada el 2010 a Timor Oriental
(núm 231)

Ba Léon WerthHa'u husu deskulpa ba labarik sira tanba ha'u dedika livru ida-ne'e ba ema boot ida. Ha'a iha razaun di'ak: ema boot ida-ne'e maka ha'u-nia belun di'ak liu ne'ebé ha'u iha, iha mundu ne'e. Ha'u iha razaun ida tan: ema boot ida-ne'e bele komprende buat hotuhotu, maski libru hirak ne'ebé ba labarik sira. Ha'u iha razaun datoluk: ema ne'e hela iha Fransa ho hamlaha no malirin. Nia presiza haksolok. Se razaun hirak-ne'e hotu la to'o, entaun ha'u hakarak dedika livru ne'e ba ema boot ida-ne'e bainhira nia sei ki'ik. Ema boot sira hotu uluk sei ki'ik. (Maibé sira balu de'it maka lembra ka hanoin fali.) Nune'e ha'u korrije ha'u-nia dedikatória:Ba Léon Werthbainhira nia sei labarik

El tétum és una llengua austronèsica parlada al Timor Oriental. L'illa de Timor es troba a l'oceà Índic, entre Indonèsia i Austràlia. Mitja illa pertany a Indonèsia, mentre que l'altra meitat és independent des de 2002. Aquest jove país és el que coneixem com a Timor Oriental. L'illa té un tamany una mica més gran que l'illa de Sardenya i ha tingut, des del colonialisme ençà, una història ben complexa. La meitat occidental pertanyia als Països Baixos fins la creació de l'estat d'Indonèsia. La meitat oriental pertanyia a Portugal i Indonèsia ha procurat annexionar-se-la en repetides ocasions però la comunitat internacional no ho ha acceptat mai. Amb això ja partim en que a l'illa hi havia una meitat amb el neerlandès com a llengua colonial i l'altra meitat amb el portuguès. A tot això cal sumar-li que, tot i no ser gaire més gran que Sicília, a Timor s'hi parlen entre 12 i 15 llengües diferents entre les quals el tétum n'és la oficial de Timor Oriental. 

El tétum té uns 800.000 parlants (i el país té 1,2 milions d'habitants). Hi ha dos dialectes principals: el tétum-prasa, parlat a la ciutat i el que s'usa com a estàndard, i el tétum-terik que és habitual a les zones rurals. És un idioma que s'ha vist molt influenciat, amb el pas dels anys, pel portuguès i pel malai. Només a la dedicatòria del llibre poden observar-s'hi ja diverses paraules d'origen portuguès: livru, lembra, deskulpa o mundu.  I de saber malai ben segur que també podríem marcar-ne unes quantes més. 

Пĕчĕкçеç принц "Petxeksees Priints" (txuvaix)

Edició en txuvaix, regal d'en Josep G.
(núm 230)

El txuvaix és una llengua turquesa parlada per prop de 1.300.000 persones a la república de Txuvàixia, a Rússia, on és cooficial amb el rus. Totes les famílies lingüístiques acostumen a tenir diverses branques que ajuden a classificar-les. El txuvaix és l'última llengua viva de la branca búlgara de les turqueses i són aquelles llengües túrquiqus formades al voltant del riu Volga. Aquest nom, però, no guarda relació directa amb el país eslau de Bulgària. 

El txuvaix, almenys teòricament, és cooficial amb el rus. El seu ensenyament és obligatori tres hores a la setmana en els 11 cursos del sistema escolar. En els pobles, on hi viu prop de la meitat de la població, és freqüent que sigui la llengua d'ensenyament en els primers cursos escolars. A la capital només el rus és la llengua vehicular de l'escola. L'administració funciona exclusivament en rus i el txuvaix s'hi utilitza només de manera informal. Fora de la república, on viuen prop de la meitat dels txuvaixos, el txuvaix s'ensenya en escoles rurals de Tatarstan i Baixkortostan, a més a més del tàtar i el baixkir, respectivament. En les regions sense l'estatut de república els txuvaixos no gaudeixen de gaires facilitats culturals, fins i tot en les parts de les províncies d'Uliànovsk i de Samara on la població txuvaixa hi està assentada des de fa segles i és semblant en nombre a la de Tatarstan i Baixkortostan.

Els cens de 1989 mostra que la transmissió intergeneracional a la ciutat era de prop d'un 30%, el més baix, de llarg, dels pobles de llengua turquesa de Rússia amb república pròpia. La taxa de transmissió intergeneracional entre la població rural era de prop del 85%.[1] Com a resultat d'aquest procés de substitució lingüística els cens rus de 2010 indica un descens de 300.000 parlants en relació a l'anterior, de 2002. L'assimilació ètnica també molt notòria, amb un retrocés del 12% del nombre de persones que s'han declarat de nacionalitat txuvaixa. Aquesta baixada s'ha produït, sobretot, fora dels límits de la República de Txuvàixia (17%), tot i que també allà el descens ha estat de més del 8%.  

La viquipèdia txuivaixa, Википеди, té uns 40.000 articles actualment. 

Situació del txuvaix a l'Imperi Rus l'any 1897

Distribució actual de l'ètnia txuvaixa.

ܐܡܝܪܐ ܙܥܘܪܐ "Amiro Zcuro" (arameu sirià)

Edició reeditada de Tintenfass en arameu sirià
(núm 228)

El siríac (ܣܘܪܝܝܐ) és un conjunt de dialectes de l'arameu, una llengua semítica parlada a l'Orient Mitjà; durant el seu apogeu es va parlar a la major part del Creixent Fèrtil. Actualment, els dialectes siríacs són parlats per aproximadament 400.000 persones molt disperses geogràficament, principalment al sud-est de Turquia i al nord de l'Iraq, així com en petites comunitats del Líban, Síria, Iran, Armènia, Geòrgia i Azerbaidjan, on es parlen sovint amb una marcada influència de les llengües locals dominants. Així i tot, els greus conflictes armats i l'extremisme religiós han malmès molt la llengua ja que, si l'ús del siríac ja era de per si reduït, en els darrers anys ha retrocedit molt. En part, es deu a l'emigració massiva que ha afectat als cristians orientals. Ja des de fa algunes dècades es troben comunitats de parla aramea siríaca a Amèrica i també a Europa.

L'arameu ha existit almenys des del segle XII aC i ha evolucionat amb el pas de tots aquests segles; mentre que el siríac va fer la seva aparició durant el període hel·lenístic i no va tenir una escriptura pròpia, al voltant del segle I dC, es va crear l'escriptura siríaca, la qual prové de l'alfabet arameu.

El siríac, un mitjà d'expressió principalment cristiana, va tenir una fonamental influència cultural i literària en el desenvolupament de la llengua àrab, la qual reemplaça el siríac cap a finals del segle VIII. En l'actualitat, el siríac continua sent l'idioma litúrgic per als cristians sirians.

D'una manera general, el terme siríac es fa servir per a referir-se a tot l'arameu clàssic de l'antiguitat tardana; però, més específicament, es refereix a la llengua clàssica d'Edessa, que va esdevenir l'idioma litúrgic de l'Església ortodoxa siríaca. Aquesta Església, fora del Pròxim Orient té també alguna església fins i tot a l'estat de Kerala, al sud-oest de l'Índia. 

Die litje Prins (frisó de Saterland)

Edició en frisó de Saterland
(núm 227)

Foar Léon WerthIck bidje jou Bäidene, ferreeket mie, dät iek düt Bouk aan grooten Moansk fermoakje. Iek hääbe deerfoar aan gouden Gruund: Düsse groote Moansk is die bääste Früünd, dän iek ap de Wareld hääbe. Ich hääbe noch aan Gruund. Düsse groote Moansk kon alles ferstounde, sogoar do Bouke foar Bäidene. Ick hääbe noch aan trääden Gruund: Düsse groote Moansk woont in Frankriek, wier hie smoachtet un wier him fjust. Hie bruukt gans nödich Traast. Wan aal düsse Gruunde nit genouch sunt, dan wol iek düt Bouk dät Bäiden fermoakje, dät düsse groote Moansk eenmoal waas. Alle grooten Ljude sunt eenmoal Bäidene weesen. (Man bloot noch poor fon him toanke deer dälich noch an tourääch.) Ick annerje deeruum min Fermoak:Foar Léon Werth,as hie noch een Bäiden waas.

El frisó de saterland és l'últim vestigi viu del frisó oriental.  És un dels tres dialectes del frisó (septentrional, oriental i occidental) i es parla a un grapat de municipis de la regió de Saxònia coneguts com saterland situats al sud de Frísia. La situació de risc d'aquesta llengua és elevada. Es compta que, aproximadament, hi ha uns 2.250 parlants de frisó oriental a Saterland. 2.000 persones que donen veu a aquest idioma. 

L'època de màxima esplendor del frisó oriental fou durant el segle XV, a partir del segle XVI la llengua començà a cedir gradualment davant el baix-alemany i anà perdent territori i parlants fins arribar a la quasi extinció a dia d'avui. El frisó oriental es dividia en dos dialectes: el frisó d'Ems i el frisó de Weser. Parlants de Weser ja no en queden, el darrer parlant va morir l'any 1953 a l'illa de Wangeroore. El saterlandès és l'últim vestigi viu del frisó d'Ems i per extensió, el darrer testimoni del frisó oriental. Tot i els habitants de Frísia oriental no parlar frisó, el substrat d'aquesta llengua encara hi és present en el parlar de la gent. A més, els habitants es consideren a si mateixos frisons i anomenen al seu dialecte baix-alemany freesk. 

Verd fosc: Frísia oriental || verd clar: on encara es parla frisó

Les raons que han permès la supervivència del saterlandès són diverses, i cap d'elles és lingüística. Es creu que Saterland fou colonitzada per frisons allà cap al segle XI. Saterland és una regió envoltada d'erms difícils de transitars. A part d'això, per alguna raó que desconec, a aquesta zona el frisó va tenir durant segles una posició social més elevada que l'alemany. Finalment, al segle XVII, Saterland fou cedida al bisbat de Münster de manera que va ser tota ella catòlica i com que la resta de Frísia era protestant, els matrimonis amb gent del nord, on molta d'aquesta gent ja havia deixat d'usar el frisó, es varen acabar. Aquestes condicions diverses ens han portat a l'illa lingüística que és avui Saterland, on parlen la llengua dels frisons una quarta part de la població total.  La gran majoria de tots els parlants nadius es troben entre la generació gran, de manera que el saterlandès és una llengua en seriós perill d'extinció. Podria, però, no estar moribunda, ja que diversos informes suggereixen que el nombre de parlants està augmentant entre les generacions més joves i alguns d'ells crien els seus fills en saterlandès.

El govern alemany no ha compromès recursos importants per a la preservació del saterlandès. La majoria dels treballs per garantir la preservació d'aquest llenguatge són realitzades pel Buund Seelter ("Aliança Saterlandesa"). Juntament amb el frisó septentrional i altres cinc idiomes, el saterlandès fou inclòs en la part III de la Carta Europea de les Llengües Regionals o Minoritàries per Alemanya el 1998. Des d'aproximadament 1800, el saterlandès ha atret l'interès d'un nombre creixent de lingüistes. Durant l'últim segle, s'hi ha desenvolupat una petita literatura.

En el mapa, d'esquerra a dreta, els tres dialectes actuals de la llengua frisona: frisó occidental, frisó oriental i frisó septentrional.

Pirinsipi Wawa (aimara)

Edició aymara que m'aconseguí na Mertxe
(núm 229)

Léon Werth jilatajatakiJosk'a lulunaka, jisk'a yayanaka, wawanaka, pampacht'apxita aka jilïri jaqiru aka pankampi luqtatajatha. Nayrïri amuyujanxa, aka jilïri jaqikiwa aka uraqmuypachana jilamasijjamaxa utjitu. Ukathwa aka pankxa juparu luqtt'thxa. Payïri amuyujanxa, aka jilamasijaxa taqikunathsa, wawataki qillqata pankanakxatsa jupakipuniwa chanipa yati. Kimsïri amuyujaxa akarakiwa: aka jilïri kaqisti Francia markana jakasi, ukanwa manq'atha awtiyasi, ukanarakwa thayampisa ch'uñuyasi. Ukhama yñjasisasti, jupaxa wali khuyapayatäñapawa sisthwa. Aka aruja jani chuymanakamaru purkchisti, akhamsa sapxarakiriksmawa: aka pankxa luqtt'thwa janïra jilïri jaqïkana uka wawaru. Kunatixa, taqpacha jilïri kaqinakawa wawanakarakïyätana. (Uksti mä qhawqhanikirakiwa amti). Ukhamaxa akhama sasa aka luqtt'awijxa askicht'aja:Léon Werth jilatajatakiwawa kankatapa amtt'asa

L'aimara és una llengua ameríndia parlada per uns 2.000.000 de persones principalment a Bolívia, però també al Perú, Xile i l'Argentina. A Bolívia i al Perú l'aimara és cooficial juntament amb el castellà. De fet, és la primera llengua d'una tercera part de la població bolivariana i és l'idioma amerindi principal al sud del Perú i a Antofagasta, regió que Xile s'anexionà prohibint a Bolívia d'accés a la mar. La UNESCO considera que aquesta llengua es troba en una situació vulnerable de cara la seua supervivència futura. 

Juntament amb el quetxua i el castellà, l'aimara fou una de les tres llengües amb les quals l'any 1816 es redactà la Declaració d'independència de l'Argentina vers Espanya. Dels quatre estats que tenen població aimara, Xile és l'únic país que no té cap llei que protegeixi i fomenti l'ús i aprenentatge d'aquest idioma. Una curiositat de la percepció del aimara és que aquesta llengua no distingeix les paraules entre masculines i femenines sinó que fa únicament distinció entre els gèneres humà i no-humà. 

Di litj Prins (frisó sölring)

Frisó de l'illa de Sylt
(núm 226)

Fuar Léon Werth
Di Jungen mai mi foriiv, dat ik des Bok en Wuksenen töteenk. Ik haa en iarnsthaftig Önskiljigung diarfuar: Didiar wuksen Mensk es di beest Friinj, wat ik ön di Wārel haa. Ik haa jit en Önskiljigung: Didiar wuksen Mensk forstaant ales, uk Boker fuar Jungen. Ik haa en trerst Önskiljigung: Didiar wuksen Mensk uunet ön Frankrik, hur hi hungert en früst. Hi brükt sa nöörig en Troost. Wan al didiar Önskiljigungen ek leeng, da wel ik des jirem Bok di Jungen töteenk, wat didiar Mensk jens wesen heer. Ali wuksen Mensken sen jens Jungen wesen (man dit ken bluat somen fan jam teenk). Ik forbeetere nü di Aurskreft:
Fuar Léon Werth
üs hi jit en Dreeng wiar.

El frisó és una llengua germànica de la qual l'anglès hi està bastant emparentat. És una llengua parlada als Països Baixos, a un raconet del nord-oest d'Alemanya i també a la costa oest de l'estat de Schleswig-Holstein, a la Jutlàndia alemanya. En aquesta zona fronterera amb Dinamarca la varietat frisona parlada és el frisó septentrional. Aquesta llengua es parla també a les illes frisones del Nord, de les que en destaquen les illes de Fering (De letj prens) i la de Sölring o Sylt. 

El dialecte frisó de l'illa de Sylt es diu sölring. Forma part del frisó septentrional però a diferència d'altres parlars, el sölring presenta un major nombre de préstecs danesos. Les regles d'ortografia són les habituals del frisó septentrional. Actualment només parlen aquest dialecte uns quants centenars d'illencs. Això ha estat una conseqüència del turisme de masses i de la immigració de treballadors de la part continental que han arribat a l'illa i a l'èxode de part de les famíles de Sylt a altres indrets d'Alemanya. Així, a Sylt el frisó està bastant desplaçat de la vida quotidiana. 

Tot i així, a partir de 2004 la llengua frisona s'ha vist reforçada per l'anomenada "llei frisona" amb la qual es torna a promoure la llengua pròpia del lloc. Per exemple, els rètols dels edificis públics poden escriure's de forma bilingüe (frisó i alemany). A més, les classes de frisó es promouen a les escoles i en l'educació d'adults.

Le Pice Prinz (ladí badiota)

Edició en ladí badiota reeditada per Tintenfass
(núm 225)

A Leone Werth
I ti prëii pordonn ai mituns sce i ti dedichëii chësc liber a n gran. I á na bona gauja: chësta porsona é le miú compagn che i á al monn. I á ciamó na gauja: chësta porsona é bona da capí döt, ince i libri di mituns; y i nen á na terza: chësta porsona abitëia tla Francia, á fan, á frëit y á dër de bojëgn da gní consolada. Y sce dötes chëstes gaujes ne basta nia, spo ói ti dediché chëse liber al möt che chësta porsona grana é stada. Düc i gragn é stá mituns n iade. (Mo ma püc de ëi se le recorda). I comödi porchël mia dedicaziun:
A Leone Werth
canch' al ê n möt.

Aquest és un llibre que em feia molta il·lusió aconseguir. Està escrit en ladí, i més concretament en ladí badiota. Es tracta d'una llengua romànica que pertany al grup de les retoromàniques. Per a mi, un dels grups més interessants i desconeguts de tota la Romània. El retoromànic inclou juntament amb el ladí els parlars romanxos de Suïssa i el furlà. De totes aquestes parles n'hi ha Petits prínceps. 

En més d'una ocasió he arribat a descriure aquestes llengües muntanyenques com al que queda del que hauria pogut ser una gran llengua romànica més, parlada entre els Alps i Romania, d'haver-s'hi mantingut el llatí vulgar fins els nostres dies i no haver estat substituït per parles germàniques i eslaves. 

Segons sembla, es compten set dialectes ladins diferents. Tot i ser una llengua tan petiteta pel que fa a àrea i parlants (la parlen unes 30.000), al ser una llengua parlada a diverses valls separades per ni més ni menys que la serra de les Dolomites, la variació interna de l'idioma és relativament elevada. En canvia la fonètica i lleugerament el lèxic però la intercomprensió mútua sempre és possible, i pràcticament sense dificultats. 

Tot i ser una llengua molt llunyana, geogràficament parlant, del català, sí que és cert que com a catalanoparlant amb coneixements bàsics d'italià, el ladí no em resulta difícil d'entendre, almenys parcialment. El vídeo que hi ha a continuació és una mostra de com sona aquesta llengua tresor dels Alps dolomites. Per cert, dels set dialectes ladins, el que es parla a la Vall Gardena també té un Petit príncep publicat que s'anomena: L Pitl Prinz.  

Lo Pti Prins (lorenès Welche)

Edició en lorenès d'Alsàcia (welche)
(núm 224)

È Léon Werth,
Djé dmand pardo éz-èfang d'awou chti mnau lo liv-si è èn grand djang. Mè dj'è èn séryez èkskus: lè grand djang-la s'a lèmi lo mouyou k'dj'è o mond. Dj'è èn aut èkskus: lè grand djang-la pu torto konpar, mèym lé liv po lé-z-èfang. Dj'è èn trazim èkskus: lè grand djang-la dmour an France va k'èl é fèñ èko frau. Èl é débza d'éyt konsolay. S'é n'i mi èsè d'tortot léz-èlslus-si, dj'é vu bé k'lo liv-si au ètu chti mnau è l'èfang k'lè grand djang-la é ètu é n'i mi tan d'so ta. Tortot lé grand djang anntcho pa éyt èfang. (Mè é n'i wèr po s'nè sovnu.) Djé kori mè dédikas, do:
È Léon Werth,
kat él ir inn pti boub.

El welche és el lorenès parlat a Alsàcia. El lorenès és una llengua romànica que forma part de les llengües d'oïl. Es parla a la regió de la Lorena i a altres zones limítrofes. El seu nombre de parlants és desconegut, però tot indica que està en greu perill d'extinció, bàsicament a causa del fenomen de la dissolució lingüística.

Recordem que la dissolució lingüística és la causa principal de la desaparició de la majoria de llengües d'oïl que van substituint de forma gradual els seus trets característics (fonètica, lèxic, morfologia...) pels trets de la llengua dominant que, en aquest cas és el francès que, de mica en mica, absorbeix totes aquestes llengües germanes seues. Els parlants de welche es compten per uns pocs milers.

Per últim, comentar que welche és el nom donat pels alsacians germànics als lorenesos d'Alsàcia. És un terme d'origen cèltic usat en alemany per anomenar als estrangers, als que no parlen alemany. Així, d'aquest mateix terme en prové el való (els que no parlen flamenc). A Suïssa, velche és el nom donat pels suïssos alemanys per fer referència a les àrees suïsses de parla romànica.