 |
| Edició de Papiros en castiddanu (núm 260) |
A Léon Werth
Dummandu pardonu a li piccinni pa' avè dedicaddu chistu libbru a una passona manna. V'è una rasgioni sèria: chista passona manna è lu migliori amiggu chi eu àgghja a lu mondu. Àgghju un sigundu mutiu: chista passona manna pò cumprindì tuttu, puru li libbri pa' piccinni. E àgghju finza una terza scusa: chista passona manna stagi in Frància, ha fammi, ha seddi e umbè bisognu d'essè unsuladda. Si tutti chisti rasgioni no duvìstiani bastà, avaràgghju dedicà chistu libbru a lu piccinnu chi chista passona manna è staddu. Tutti li passoni manni sò staddi piccinni una volta. (Ma pogghi d'eddi si n'ammèntani).Pa' chistu mutiu currègghju la dedica:
A Léon Werth,candu era un piccinnu
Aquest llibre està escrit en cors castellà, o com li diuen els parlants, castiddanu. Es tracta d'una de les múltiples variants que té el cors a l'illa de Sardenya. El cors començà a desembarcar al nord de Sardenya al segle XIII tot i que s'establí a alguns indrets molts segles més tard, com a l'illa de la Maddalena que els colons corsos s'hi establiren al segle XVIII.
Actualment el cors de Sardenya se sol dividir en dos blocs: el sassarès a l'extrem de mestral, i el gal·lurès a l'extrem de gregal. Al mig, a la zona on hi ha la ciutat de Castelsardo, el cors parlat és una transició entre sassarès i gal·lurès i aquest parlar de transició se'l coneix com castiddanu o el que vindria a ser una volta traduït: castellà. El cors castellà té sobretot elements sassaresos però també el defineix una gran quantitat de característiques comunes amb el gal·lurès alhora que presenta alguns trets propis que el diferencien dels dos dialectes principals. És per això que no és res gens agosarat reservar un tercer grup dialectal del cors de Sardenya per a aquesta parla central de transició.
 |
| Escut de la ciutat de Castelsardo, amb l'emblema d'Aragó |
Molt pròxim al cors castellà ho és el cors de Valledoria que, tot i ser més aviat gal·lurès, es troba encara a la zona de transició entre els dos parlars (Prinzzipìnu di l'iltèlli), llibre que em féu bastar el seu mateix traductor i amic meu Giovannino Lepori.
Són molts els catalanismes presents en el cors castellà, evidència viva de la presència catalana que hi hagué a l'illa des del segle XIV fins ben entrats al segle XVIII. Alguns d'aquests préstecs lingüístics són, tots ells escrits a la manera de parlar de Castelsardo i rodalies: agabbà (acabar), caglià (callar), grogu (groc), preguntà (preguntar), síndria (síndria), travaglià (treballar), chescia (queixa), etcètera. També té alguns castellanismes (del castellà ibèric, no confondre amb el cors castellà): tricu (trigo), feu (feo).
És difícil establir el nombre de parlants d'aquesta varietat dialectal. El sassarès es calcula que té devers uns 120.000 parlants i els parlants de cors castellà haurien de restar-se d'aquest còmput sassarès. Actualment els últims estudis de salut lingüística duts a terme a la província de Sàsser estableixen que els parlants actius de cors representen vora el 50% de la població total, percentatge que davalla de manera preocupant a les ciutats, on davalla fins al voltant del 30%. Comptem que a la zona de Castelsardo la cosa deu ser més o menys semblant.
