 |
| Edició en sard meridional (núm 261) |
A Leoni Werth
Deu pedu perdonu a is pipius po ai dedicau custu lìburu a una persona manna. Una scusa seria dda tengu: custa persona manna est su mellus amigu chi deu tengu in su mundu. Tengu un'àtera scusa: custa persona manna podit cumprèndiri donnia cosa, is lìburus po is pipius puru. Tengu un'àtera scusa ancora: custa persona manna bivit in Frantza aundi patit fàmini e frius. Tenit propiu abbisongiu de èssiri acunortada. Si totus custas scusas non bastant, deu bollu dedicai custu lìburu propiu a su pipiu chi est instetia una borta custa persona manna. Is mannus, a printzipius, sunt istetius totus pipius. (Ma pagus de issus si nd'arregordant). Deu, duncas, curreggiu sa dedica mia:
A Leoni Werth,candu fiat pipieddu
L'edició en sard meridional és molt semblant a l'edició en sard campidanès consultable ací (Su Printzipeddu). De fet, el terme meridional per a designar una de les modalitats de la llengua sarda és un concepte antiquat propi de la lingüística del segle XIX que dividia les parles de Sardenya entre sard septentrional (que en realitat és cors i no sard), sard central i sard meridional per designar el que avui hom coneix com campidanès.
Del sard campidanès ja se n'ha parlat bastament a l'entrada que rep aquest nom i que s'enllaça a l'inici d'aquest text. És bo, però, observar les diferències presents entre les dedicatòries a Leon Werth presents en aquestes dues traduccions campidaneses. Es pot veure que a termes generals es tracta de la mateixa llengua i que tot i haver estat el resultat de traductors diferents a Itàlia que treballen amb una llengua minoritzada, la unitat i la semblança entre els dos textos és molt lloable i un bon motiu de celebració.
Hi ha petites diferències més enllà de les diferències d'estil que podrien haver-hi entre les versions de dos traductors qualssevol. Alguns accents currèggiu (campidanès) / curreggiu (meridional) o diferències menors en les conjugacions dels verbs fut (campidanès) / fiat (meridional). Probablement totes ells responen a diferències internes en el sard campidanès car aquest dialecte, com ocorre la majoria de vegades, presenta petits subdialectes amb algunes particularitats pròpies que desconec.
Tot i així aquests dos llibres són una mostra d'intents d'escriptura d'una llengua que encara a hores d'ara té sobre la taula el debat de l'estandardització -debat que per sort a casa nostra fa molts anys que superàrem i que enguany, 2018, se celebra el 150è aniversari del naixement de l'artífex del nostre estàndard, en Pompeu Fabra-. El sard té diverses propostes d'estàndard. N'hi va haver una l'any 2001 que fou durament criticada per estar basada especialment en el dialecte logudorès central, que pertany a les parles centrals del sard. El logudorès no és el sard majoritari de Sardenya, és parlat a una zona muntanyosa i de viles mitjanes i ciutats petites però que té la fama de ser el dialecte més conservador i menys influenciat pels préstecs dels conqueridors que han arribat a l'illa durant el pas de la història: bizantins, toscans, genovesos, catalans, espanyols, àrabs, etcètera. El problema de l'estàndard de 2001 va ser que no va tenir en compte les altres maneres de parlar el sard i això creà un rebuig general a la proposta.
Tot i així aquests dos llibres són una mostra d'intents d'escriptura d'una llengua que encara a hores d'ara té sobre la taula el debat de l'estandardització -debat que per sort a casa nostra fa molts anys que superàrem i que enguany, 2018, se celebra el 150è aniversari del naixement de l'artífex del nostre estàndard, en Pompeu Fabra-. El sard té diverses propostes d'estàndard. N'hi va haver una l'any 2001 que fou durament criticada per estar basada especialment en el dialecte logudorès central, que pertany a les parles centrals del sard. El logudorès no és el sard majoritari de Sardenya, és parlat a una zona muntanyosa i de viles mitjanes i ciutats petites però que té la fama de ser el dialecte més conservador i menys influenciat pels préstecs dels conqueridors que han arribat a l'illa durant el pas de la història: bizantins, toscans, genovesos, catalans, espanyols, àrabs, etcètera. El problema de l'estàndard de 2001 va ser que no va tenir en compte les altres maneres de parlar el sard i això creà un rebuig general a la proposta.
Com a solució es creà un nou estàndard l'any 2006, també basat en el logudorès però sembla ser que, aquest cop, més flexible a acceptar termes i expressions d'altres dialectes sards, especialment del campidanès, que és el majoritari de Sardenya i el parlat a la capital, Càller.
No tinc manera de saber si els traductors d'aquestes dues versions campidaneses, totes dues de l'any 2017, han seguit el mateix estàndard o no.
